Marc conceptual i recomanacions

A continuació es presenta el document “Marc conceptual i recomanacions” creat el 2020 per Marien González Hidalgo, especialista en estudis d’ecologia política amb perspectiva feminista i perspectiva psicosocial en conflictes socials i és membre de l’ICTA – Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha col·laborat amb la Fundació Akwaba i el projecte Fem Eco: connectem el gènere i el medi ambient a l’escola i al món, compartint una base teòrica i reflexions sobre el gènere i el medi ambient amb una visió de justícia global.
En aquest document també es presenten recomanacions pedagògiques per fer un apropament a aquests temes tan complexos i poder treballar-los en profunditat amb l’alumnat i el professorat a través dels mòduls formatius i espais de reflexió proposats en la guia pedagògica de la primera fase del projecte Fem Eco.

Aquest material ofereix una breu introducció de com i per què sorgeix el marc de pensament, investigació i acció de l’ecofeminisme, en un context de canvi climàtic i augment dels conflictes i les violències ambientals a escala tant local com global, i marcat per iniciatives com els Objectius de

Desenvolupament Sostenible i moviments ecologistes internacionals impulsats per persones joves, estudiantat i activistes a tot el món.

Com es descriurà en aquest document, l’ecofeminisme com a forma de pensar, actuar i sentir –com a forma de vida– abasta moltes mirades crítiques i diferents perspectives davant la manera com s’estructura la societat actual, basada en el creixement econòmic i ben sovint per damunt de la vida dels éssers humans i no humans. Per tant, en l’ecofeminisme –o en els ecofeminismes, amb els seus vessants i debats diferents– es preveuen molts conceptes clau interrelacionats.

L’objectiu d’aquest document és proporcionar una primera invitació a mirar a través d’unes “ulleres ecofeministes” per reflexionar i debatre sobre les construccions socials de gènere associades a l’ús i l’accés de recursos, com i què implica posar la cura dels éssers humans i no humans al centre, i com considerar les relacions d’interdependència i la vulnerabilitat com a part fonamental de la justícia global, més enllà de l’obsessió pel creixement econòmic. Malgrat que en aquest document no es podran presentar tots els conceptes, debats i iniciatives ecofeministes amb l’extensió que es mereixen, la intenció és que aquesta mirada introductòria serveixi per generar reflexió, debat i propostes educatives, i que es pugui ampliar el material amb altres lectures suggerides.

1. L’ecofeminisme: una visió per entendre els reptes actuals i respondre-hi: què i per què

En la descripció més senzilla, l’ecofeminisme analitza les connexions entre l’explotació i la degradació del món natural i la subordinació i l’opressió de les dones. En les descripcions més àmplies, els ecofeminismes permeten l’anàlisi de (i l’acció respecte a) les relacions existents entre la subordinació de les dones i altres grups socials no privilegiats (com les persones racialitzades, pobres, LGTBI o indígenes, per posar-ne alguns exemples) i l’explotació del món viu no humà. És a dir, a més d’una manera de pensar i relacionar-se amb el món, el que aprenem dels ecofeminismes són, també, altres maneres d’actuar respecte a les vulneracions dels drets d’éssers humans i naturaleses.

El terme ecofeminisme va ser encunyat per Françoise d’Eaubonne el 1974 i va sorgir en el context de les nombroses protestes contra la destrucció ambiental que van tenir lloc al final de la dècada del 1970 (Herrero, 2017). Si bé és cert que actualment tant la crisi climàtica com les reivindicacions feministes són més visibilitzades que aleshores, les anàlisis de gènere i feministes encara tendeixen a ser temes molt específics i no transversals. Per exemple, tant des d’àmbits ecologistes com des de fora, davant els greus impactes associats amb les crisis ecològiques sovint es planteja la pregunta: per què necessitem una mirada feminista als reptes ambientals actuals?

Algunes de les dades que poden servir per justificar la necessitat d’aquest enfocament són les següents:

  • En molts casos, l’empremta ecològica1 de les dones tendeix a ser més baixa que la dels homes, tant a les societats enriquides com a les més empobrides. Per exemple, l’ús de l’energia en el sector del transport reflecteix una estructuració social del gènere. Com assenyala el European Institute for Gender Equality2,els homes als estats de la UE tendeixen a fer viatges amb automòbil per a un sol propòsit; i amb distàncies més llargues que les dones; a més, són principalment les dones les que van amb transport públic o a peu i, quan van amb cotxe, és amb més propòsits per a una sola sortida. La raó de la major complexitat i el menor consum energètic del patró de mobilitat de les dones és que la majoria realitzen feines reproductives –o de cures– per fills, filles, pares grans o parelles, tinguin o no una feina assalariada (el que s’anomena en feminisme la doble presència). Aquests patrons es veuen intensificats en el cas de les dones migrants treballadores (vegeu Rubio, 2003).
  • Les dones es poden veure més afectades per impactes ambientals relacionats amb desastres, emergències i crisis. Alguns impactes diferencials entre homes i dones es poden associar a les diferències dels cossos humans a l’hora de processar tòxics, radiacions i contaminants perquè per exemple, els cossos de les dones cis 3 com que tenen més teixit gras que els homes cis, tendeixen a ser bioacumuladores químiques dels productes que les envolten, com els disruptors endocrins presents en plaguicides, substàncies químiques industrials (com ara ftalats, parafines clorades) i subproductes de processos, com les dioxines (Valls-Llobet, 2018). Però aquests impactes no responen només a qüestions físiques o biològiques, sinó que es poden entendre també des d’una mirada crítica al patriarcat. Per exemple, davant els processos de degradació socioambiental que implica el canvi climàtic, sovint són els homes els que tenen capacitat per migrar i les dones es queden per tenir cura del teixit familiar4. Aquesta afectació diferent té a veure amb els rols de gènere. Per exemple, un treball recent d’Enginyeria Sense Fronteres (González Pijuan, 2017) mostrava que la pobresa energètica a la ciutat de Barcelona també tenia perspectiva de gènere: són les dones les que o bé pateixen directament la manca de subministraments o bé n’assumeixen la responsabilitat i la gestió, i pateixen una estigmatització i una càrrega burocràtica important amb greus conseqüències psicològiques (el 70% de les ajudes, les reben dones). A més, són majoritàries les famílies monoparentals i dones migrades, que afecten també de manera greu els menors de la llar. L’informe indica que no tan sols els riscos d’exclusió són més grans en les dones, sinó que també el gènere és, en si mateix, un factor de risc. En altres paraules, el gènere determina la probabilitat d’estar en una situació vulnerable.
  • En molts llocs del món són les dones les que es troben davant les mobilitzacions ambientals, exposades per tant a la criminalització i la violència. Tanmateix, les mobilitzacions d’aquestes dones són en molts casos invisibilitzades, violentades, ignorades o menystingudes. Per exemple, la persecució i l’assassinat de les dones que lluiten contra el capitalisme, el colonialisme, l’extractivisme i en defensa de la terra i l’aigua han augmentat significativament a l’Amèrica Central. Només al Salvador, Guatemala, Hondures i Mèxic la Iniciativa Mesoamericana de Mujeres Defensoras de Derechos Humanos5 va registrar el 2014 un total de 762 agressions a defensores. Aquestes agressions suposen criminalització i judicialització, estigmatització i diverses formes d’intimidació i assetjament. Moltes d’elles són assassinades, com Berta Cáceres, defensora indígena i integrant de l’organització COPINH d’Hondures, que va rebre el premi Goldman de medi ambient i va ser assassinada per haver encapçalat la resistència a la Represa de Agua Zarca, de l’empresa DESA a la comunitat de Río Blanco.
1 L’empremta ecològica és un indicador de l’impacte ambiental generat per la demanda humana de recursos existents als ecosistemes del planeta, relacionant-la amb la capacitat ecològica de la Terra de regenerar els seus recursos. Hi ha nombroses eines web, informes i càlculs sobre la qüestió, com l’informe d’empremta ecològica d’Espanya elaborat per Footprint Network (2007).
2 Es pot consultar la web de l’Institut Europeu de la Igualtat de Gènere.
3 El prefix cis, que significa “del costat de”, es refereix a persones que estan alineades amb el sexe que els van assignar quan van néixer.
4 https://migracionesclimaticas.org/wp-content/uploads/2019/11/Informe_ECODES_MC_Perspectiva_de_g%C3%A9nero_en_las_migraciones_clim%C3%A1ticas.pdf
5 https://im-defensoras.org/es/

2. Ecofeminisme com a resposta davant el binarisme de la societat-naturalesa

Les raons (biològiques, culturals, estructurals) per les quals es donen aquestes relacions entre les dominacions a les dones i la naturalesa són font de debat entre els ecofeminismes. En unes primeres anàlisis ecofeministes (dites essencialistes) es va tendir a argumentar que passava perquè hi ha una essència femenina que situa les dones més a prop de la naturalesa. Tanmateix, la majoria de les pensadores i activistes actuals sostenen que això no és fruit d’un vincle essencial dona-natura: el fet que la casa, la criança i les tasques de cura són assignades socialment, “per defecte” i sovint sense possibilitat d’escollir a les dones (sobretot als països empobrits o de classes baixes) fa que ocupin espais de proximitat en relació amb la destrucció ecològica. El sistema patriarcal estableix que les dones dediquen més temps (Carrasco i Recio, 2014) a les tasques de cura i, per tant, que davant les amenaces de perdre l’opció de cuidar, alimentar, etc. siguin les que més es mobilitzin. Això explicaria els més grans coneixements de les dones en matèria de provisió d’aliments i de cura familiar, així com que estiguin potencialment en més bones condicions per liderar les lluites ecologistes. Aquest seria un ecofeminisme crític (per ampliar la informació en debats de les ecofeministes es pot consultar l’article d’Amaranta Herrero, 2017).

En aquesta línia de pensament podem entendre el gènere més enllà d’una categoria que divideix entre homes i dones, com “una construcció discursiva que dona forma a la vida social. L’anàlisi de gènere ha d’incloure les relacions de poder entre homes i dones i les construccions discursives i culturals de masculinitats hegemòniques i feminitats que donen forma a la manera com interpretem, debatem, articulem i responem a fenòmens socials / naturals / tecnocientífics, com per exemple el canvi climàtic” (MacGregor, 2010: 127, traducció pròpia).

Des d’aquesta mirada es pot analitzar la manera com les societats patriarcals divideixen, separen i distribueixen la població en dos grups oposats d’éssers humans, definits de manera rígida com a masculí i femení. Ambdós són socialitzats amb valors i normes de comportament de dependència jeràrquica, en què les coses masculines adquireixen el rang de pauta de valor, de superioritat o de “normalitat”. D’acord amb aquesta distribució, s’estableix una classificació que divideix i prioritza una part en relació amb l’altra. Com es mostra a la taula 1, aquesta mirada dual del pensament patriarcal i occidental fa que es tendeixi a considerar les coses femenines i els seus valors associats, com la reproducció, el cos i les emocions, en una posició d’inferioritat respecte a les coses masculines, associades a la producció, la ment i la racionalitat.

TAULA 1. Elements clau en l’estructura dual del pensament occidental. Font: Plumwood (1993:43).

CULTURANATURA
RAÓNATURA
MASCULÍFEMENÍ
MENTCOS
SENYORESCLAU
RAÓMATÈRIA
RACIONALITATANIMALITAT
RAÓEMOCIÓ
MENT, ESPERITNATURA
LLIBERTATNECESSITAT
UNIVERSALPARTICULAR
HUMÁNATURA (no humana)
CIVILITZATPRIMITIU
PRODUCCIÓREPRODUCCIÓ
PÚBLICPRIVAT
SUBJECTEOBJECTE
HETEROSEXUALITATQUEER
UN(A) MATEIX(A)ALTRES

Si ens fixem en la taula 1, la naturalesa, associada a les coses femenines, apareix en contraposició amb la seva dupla més valorada cultura, raó, ment, humà. És a dir, els enfocaments ecofeministes ens permeten analitzar de manera crítica com el patriarcat no sols condiciona i sotmet els cossos, ments i vides de dones i homes, sinó que també exerceix poder sobre la naturalesa no humana i la sotmet. Per aquesta raó, des de la lògica ecofeminista, la destrucció dels boscos, la contaminació de les aigües, els productes tòxics associats al capitalisme o al tracte que es dona als animals no humans són temes profundament feministes, perquè entendre

com el sistema patriarcal influeix en aquestes entitats ajuda a comprendre una part central de l’estatus oprimit de les dones de manera transcultural. Des de l’ecofeminisme s’insisteix en la necessitat de superar la concepció binària, rígida i jeràrquica de la identitat humana i desenvolupar una cultura alternativa que reconegui plenament les seves múltiples manifestacions com a part de la naturalesa. Amb aquest reconeixement, la concepció de la naturalesa com a entitat passiva i inerta també canviaria. Aquesta visió antidualista concep les coses masculines i les femenines com a parts de la naturalesa i la cultura.

3. La vida al centre

La mirada ecofeminista coincideix amb molts altres feminismes en l’anàlisi de la crisi de les cures, és a dir, “aquelles activitats que regeneren quotidianament i generacionalment el benestar físic i emocional de les persones” (Pérez Orozco, 2014: 93). Aquestes feines i temps, desvaloritzats en la societat, han estat adjudicats històricament en règims de quasi exclusivitat a les dones. En el sistema econòmic actual, la responsabilitat de les cures, feminitzada i relegada a l’àmbit de la llar, es transfereix d’unes persones a unes altres a partir d’eixos de poder, i origina així un deute de cures, de dones a homes, i entre classes socials, i del Sud al Nord (Gartor, 2016).

Tanmateix, en els ecofeminismes es fa èmfasi en la relació d’aquesta opressió històrica de les persones que curen amb el tracte que donem a la naturalesa no humana. Aquesta mirada ens permet acostar-nos a una visió del món interconnectada, on podem adonar-nos que com a éssers humans som éssers socials i alhora éssers biològics encarnats amb cossos vulnerables, interdependents i ecodependents, que es desenvolupen i operen en contextos socials i ecològics particulars. És a dir, el desenvolupament de la nostra vida depèn d’altres éssers humans (interdependents) i de la naturalesa (ecodependents) per poder fer ús dels aliments, materials i serveis. L’èmfasi en la interdependència xoca frontalment amb la lògica neoliberal capitalista hegemònica, que tendeix a fer-nos creure que cada persona és independent, autònoma i pot sostenir-se per si mateixa (vegeu el llibre La vida en el centro de Yayo Herrero, Marta Pascual, María González Reyes i Emma Gascó).

Posar la vida al centre suposa posar en valor allò que sosté la vida, les cures, que té a veure amb la nostra relació amb “els altres”. Des de la perspectiva ecofeminista, aquests altres poden no ser humans, sinó que pot tractar-se de qualsevol ésser viu o part del planeta, com l’atmosfera, els rius, els boscos o els animals no humans. Aquesta posada en el centre de les cures i de la interdependència implica una crítica al model occidental basat en el creixement i progrés il·limitat, i un canvi profund en la relació amb la naturalesa no humana, que transforma estructures socials, econòmiques, culturals i polítiques de les societats dominants per resituar i reinventar què significa tenir una vida digna en una Terra finita, interdependent i cada vegada més pertorbada. Suposa, per tant, repensar què, quan i quant és necessari produir, transportar, consumir o llençar, i revaloritzar quins són els treballs socialment necessaris per visibilitzar l’ètica de fer-se càrrec de les cures de les persones i de la naturalesa de manera justa i corresponsable, sense carregar aquesta obligació sobre una part de la població o seguint lògiques mercantilistes.

Però també “posar la vida al centre” no implica només harmonia o un projecte lliure de conflictes, perquè suposa una reavaluació crítica, profunda i política de la categoria naturalesa i de com ha estat desenvolupada als països enriquits. Posar la vida al centre, aleshores, a nivells comunitaris implica escoltar-nos i, per molts, aprendre a renunciar a privilegis que donem per fets, per així transformar amb humilitat i responsabilitat ecològica l’arrogància i la cobdícia que ens porta a l’actual crisi social i ambiental.

4. Més idees clau

De manera molt breu presentem a continuació alguns conceptes clau que podem tenir presents quan parlem d’ecofeminisme, amb exemples de com considerar-los respecte a l’anàlisi de reptes ambientals contemporanis:

Ecodependència i interdependència

El concepte d’ecodependència ens recorda que els éssers humans som una de les moltes espècies que habiten aquest planeta. És a dir, com totes les espècies, obtenim el que necessitem per estar vius de la naturalesa: aliment, aigua, recer, energia, minerals… Tanmateix, la majoria de la ciutadania no se sent ecodependent i considera que la ciència i la tècnica seran capaces de resoldre tots els problemes ambientals que creem. Per això, com diu Yayo Herrero (2013), “recuperar les percepcions d’ecodependència i interdependència com a signes d’identitat de l’ésser humà i desmuntar els mites del creixement econòmic i del progrés lligat al creixement són tasques tan pendents com urgents per tombar l’hegemonia cultural que ha conquerit el capitalisme”.

Un altre concepte clau per adonar-nos que som més que persones individuals, autònomes i autocentrades és el d’interdependència. Entendre la interdependència implica comprendre que com a éssers humans no podríem sobreviure si no fos perquè uns altres dediquen temps i energia a cuidar dels nostres cossos. Això és evident en alguns moments del cicle vital com la infància i la vellesa, i, tot i així, en les nostres societats vivim d’esquena al fet que les persones estem encarnades en cossos vulnerables i que, amb el pas del temps, env lleixen, emmalalteixen i es moren. Com també diu Yayo Herrero (2013), “assumir la finitud del cos, la seva vulnerabilitat i les seves necessitats és vital per comprendre l’essència interdependent de la nostra espècie, per situar la reciprocitat, la cooperació, els vincles i les relacions com a condicions sine qua non per ser humanitat”.

Interseccionalitat

A la dècada del 1980 el concepte d’interseccionalitat va ser introduït per Kimberlé Crenshaw (1990) com una manera de descriure les violències contra les dones negres des de les interconnexions existents entre la raça i el gènere. La conceptualització de la interseccionalitat ha estat una de les contribucions més importants del feminisme, perquè permet la teorització sobre opressions múltiples que interseccionen, permeten una comprensió més complexa i dinàmica de les relacions socials i les estructures de poder i reconeix diferències entre categories. Tot i que el concepte d’interseccionalitat es va desenvolupar per explicar l’experiència específica de l’opressió de les dones negres, també ajuda a desestabilitzar la conceptualització de categories homogènies com “dona”, perquè captura les relacions entre diferents dimensions de les estructures de poder, com el gènere, la raça, la classe, la sexualitat i l’edat.

Un dels exercicis per desenvolupar la teoria de la interseccionalitat de manera metodològicament pràctica i visual és l’eina dels Relief Maps, desenvolupada per Maria Rodó de Zárate (2014). El desenvolupament de mapes de l’experiència dels espais públics permet analitzar com s’usen, perceben i vivencien a partir de tres dimensions: la social (posicions o identitats de gènere, classe social, etnicitat, edat, etc.), la geogràfica (llocs de la vida quotidiana) i la psicològica (efectes sobre les emocions). Així, podem entendre com l’experiència diària dels espais públics d’una ciutat com Barcelona és ben diferent si soc, per exemple, una dona blanca de classe mitjana amb feina o si soc una dona migrant, sense papers o treballant al carrer.

Cos, emocions, espiritualitat

La consideració del que es deia emocional com a sinònim d’inferior o femení (com apuntàvem a la taula 1) és un dels compromisos de les acadèmiques professionals ecofeministes, amb la intenció d’introduir debats tant conceptuals com metodològics més enllà de ciències positivistes que defensen l’objectivitat pura, per animar així a la reflexivitat en la investigació. Així, es busca que reconsiderant el valor de les coses emocionals i afectives puguem entendre i actuar millor respecte als reptes ambientals de l’actualitat. Aquest enfocament ens ajuda a entendre que els reptes ambientals actuals no es poden reduir a qüestions econòmiques, socials o d’elecció racional, sinó que també han de ser considerats experiències corporals i emocionals que expliquen les maneres d’accedir, utilitzar i defensar els recursos naturals i les naturaleses.

Aquest èmfasi emocional i afectiu com a expressió de les desigualtats de poder permet atendre i analitzar com, per una banda, les emocions juguen un paper clau en la producció de subjectivitats de gènere, com per exemple quan les dones expressen públicament (o no) el dolor per no poder proporcionar prou aigua a les seves famílies (Sultana, 2011). Però també, obrir la mirada a les emocions ens ajuda a entendre i atendre la importància de l’expressió emocional i les tècniques de gestió emocional perquè persones i col·lectius puguin expressar les seves emocions en espais segurs, col·lectius o públics, especialment quan aquestes emocions són la tristesa i la ràbia, amb la finalitat d’evitar la desesperança (González-Hidalgo i Zografos, 2017).

Aquests enfocaments ens mostren la relació imbricada entre els nostres cossos i els territoris que habitem, on els territoris no són només espais físics, sinó també espais de vida, de vincles afectius i espirituals. Per tant, davant els canvis i injustícies ambientals a què ens enfrontem, no només necessitem més recerca i innovació, perquè pot servir de poc si no s’acompanya d’una educació emocional, a nens, nenes i persones adultes. Educació emocional per entendre, i no només des del cap, què implica no tenir accés a aigua o sostre, o viure una vida amb por per la vulneració de drets o l’augment de la contaminació, o el que implica veure cada any com el bosc que ens envolta es crema.

5. Algunes recomanacions pedagògiques des de l’ecofeminisme

Com s’ha intentat presentar en aquest document, l’ecofeminisme és un projecte ampli i complex a l’hora de pensar, actuar i sentir de manera diferent del marcat en una societat que valora el creixement econòmic, el productivisme, el individualisme i la desconnexió dels cicles de la natura. Des d’aquest enfocament ampli, les propostes pedagògiques són tan àmplies com la creativitat dels equips docents.

Tots els conceptes presentats aquí es poden traslladar de manera teòrica a l’alumnat, les propostes actives, que mouen el cos i després generen un debat, solen deixar “més pòsit” als grups, alhora que generen un ambient de més confiança i possibilitats de cura mútua en cas que algun dels temes generi inquietud a alguna persona participant. Com que “les coses personals són polítiques”, alguns dels temes (especialment en aules diverses) pot crear incomoditats en l’àmbit personal, per la qual cosa es proposa combinar espais de treball grupal, amb reflexió individual i en petits grups de dues o tres persones, perquè tothom tingui espai de repensar la seva vida i la seva relació amb el sistema món de la manera més lliure possible.

Deixem algunes idees, tant a escala de continguts com metodològica:

  • Mirada crítica: Cal facilitar la mirada crítica a valors pel que fa al desenvolupament econòmic i al gènere disseminats pels mitjans de comunicació, o fins i tot al mateix material escolar dels alumnes (buscant materials que reflecteixin idees tancades sobre “desenvolupament”, “modernitat”, “colonialisme”, “coneixement”).
  • Mirada interdependent: Cal proposar exercicis en què es detallin les activitats fetes en el dia a dia (alimentar-nos, vestir-nos, habitar, desplaçar-nos o relacionar-nos) i les persones i éssers no humans que les han fet possible, detallant tant com sigui possible (segons el nivell educatiu) la procedència, el temps, els impactes dels materials i les persones.
  • Mirada desigualtat i justícia social i ambiental: Cal visibilitzar eixos de desigualtat en l’accés a l’educació, recursos i repartiment desigual de privilegis. Privilegi no com a culpa per tenir accés a més, sinó emfasitzant en la responsabilitat de compartir-ho.
  • Mirada afectiva i emocional: Davant la presentació de conceptes o la realització de dinàmiques relacionades amb el canvi ambiental local i global, cal donar espai per a l’expressió de les coses emocionals i afectives com a part del procés de coneixement del món en què ens ha tocat viure.

6. Bibliografia citada i recomanada

Bibliografia citada

  • Agüera-Cabo, M. (2010). Poder y género en la lucha ambiental. Casos de estudio en el norte de Cataluña. Investigaciones feministas: papeles de estudios de mujeres, feministas y de género, (1), 9-26.
  • Carrasco, C., & Recio, A. (2014). Del tiempo medido a los tiempos vividos. Revista de Economía Crítica, 2014, vol. 2014, núm. 17, p. 82-97.
  • Crenshaw, K. (1990). Mapping the margins: Intersectionality, identity politics, and violence against women of color. Stan. L. Rev., 43, 1241.
  • González-Hidalgo, M., López-Dietz, S., & Pacheco-Pailahual, S. (2019). El sentipensar extractivo colonial: geografías emocionales de la extracción en Gülumapu, el territorio mapuche en el sur de Chile. Journal of Latin American Geography, 18(3), 85-109.
  • Gartor, M. (2015). Apuntes para un diálogo entre economía ecológica y economía feminista. Ecología Política, (50), 39-44.
  • González Pijuan, I. (2017). Desigualdad de género y pobreza energética: un factor de riesgo olvidado. Barcelona: Ingeniería Sin Fronteras.
  • Herrero, Y. (2013). Miradas ecofeministas para transitar a un mundo justo y sostenible. Revista de economía crítica, 16(2), 278-307.
  • Herrero, A. (2017). Ecofeminismos: apuntes sobre la dominación gemela de mujeres y naturaleza. Ecología Política, 18-25.
  • Herrero, Y., Pascual, M., Reyes, M. G., & Gascó, E. (2018). La vida en el centro: voces y relatos ecofeministas. Libros en acción.
  • Nielsen Company. (2007). Climate change and influential spokespeople: a global Nielsen on-line survey. The Nielsen Company and the Oxford University Environmental Change Institute. Disponible online (último acceso 28 de octubre de 2019).
  • Rodó-de-Zárate, M. (2014). Developing geographies of intersectionality with Relief Maps: reflections from youth research in Manresa, Catalonia. Gender, place & culture, 21(8), 925-944.
  • Rubio, S. P. (2003). Mujer, inmigrante y trabajadora: la triple discriminación (Vol. 36). Anthropos Editorial.
  • Pérez Orozco, A. (2014). Subversión feminista de la economía: aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Traficantes de sueños.
  • Plumwood, V., (1993). Feminism and the mastery of nature. London, Routledge.
  • Valls-Llobet, C. (2018). Medio ambiente y salud. Ediciones Cátedra.

Altres recursos per ampliar la informació

  • Danta las Canta, González-Hidalgo, M.; Herrero, A.; Mingorría, S. (eds). (2017). Ecofeminismos y ecologías políticas feministas. Ecología Política, 54. Icaria & Fundació ENT, Barcelona. Disponible online.
  • Propuestas ecofeministas para una vida digna. Viento Sur. Disponible online.
  • Ojeda, D. (2011). Género, naturaleza y política: Los estudios sobre género y medio ambiente. Historia Ambiental Latinoamericana y Caribeña (HALAC) revista de la Solcha, 1(1), 55-73.
  • Varela, N. (2014). Feminismo para principiantes. B de books.

Videos a Youtube

8M
Cicle de Sobiranies Ecofeministes
Relief Maps

Podcasts

  • Presentación del libro «LA VIDA EN EL CENTRO. VOCES Y RELATOS ECOFEMINISTAS»

Dades d’autoria i altres dades de contacte

AUTORIA

Marien González Hidalgo: marien.gonzalezhidalgo@gmail.com

ALTRES DADES DE CONTACTE

  • Inici
  • Marc Conceptual i Recomanacions